Els escanejos de les il·lustracions són els que ens han proporcionat els hereus de Jan Le Witt i George Him, a qui agraïm la col·laboració i la informació facilitada. Les imatges es van obtenir a partir de la còpia més nítida que s’ha trobat de les il·lustracions, pertanyent a l’edició francesa, completada en alguns detalls (per exemple, l’escut de la companyia PKP a la locomotora) amb un dels raríssims exemplars que s’han conservat de l’edició polonesa.

La nostra intervenció s’ha limitat a ajustar les il·lustracions a la pàgina minimitzant la pèrdua del dibuix i a retocar alguna minúcia, com ara un parell de lletres de les onomatopeies.

Per donar a les nostres versions el vigor necessari, ens hem ajudat de la rima i sobretot del ritme, prestant atenció també a altres qualitats sonores, particularment les al·literacions i les onomatopeies. Si en algun cas ens hem apartat un xic de la literalitat, no és degut al rigor formal, sinó més aviat a l’intent d’assolir el nostre propòsit principal: que el públic contemporani llegeixi les nostres versions com a poemes en català, poemes que tenen vida pròpia, respiren i es mouen. Això sí: el text havia de respondre a les il·lustracions.

Les primeres edicions dels poemes presenten algunes variants que afecten l’ortografia, la puntuació i l’ús de les cometes. Després, les variants se circumscriuen sobretot a aquest últim aspecte. Nosaltres reproduïm el text de l’edició de referència de la poesia de Tuwim: Wiersze, t. 2, Czytelnik, Warszawa, 1986. Només ens hem permès, tal com fan altres edicions modernes, recuperar al final de «La ràdio dels ocells», la paraula policja de les publicacions de preguerra, que es va convertir en milicja durant el període comunista: aquest terme, aleshores, resultava menys anacrònic i connotat que policja. Avui dia és a l’inrevés.

A l’hora de traslladar un poema a una altra llengua és natural que es perdin un munt de matisos lligats a l’idioma. Per això el traductor tendeix a adoptar una actitud defensiva: «A veure què puc salvar…». Jugar a perdre pot resultar molt depriment, així que, si en l’esforç d’aconseguir un bon poema apareix alguna cosa valuosa que no era a la lletra de l’original, però no en perjudica l’esperit, convé acceptar el guany inesperat. Entre versions alternatives d’un vers, cal optar sempre per aquella que s’adapti millor a l’objectiu principal. Per això, a «La locomotora», per exemple, hi apareix una astronau amb prou feines plausible des del punt de vista cronològic, però més eficaç que altres opcions, per senzilla, inesperada i escaient al context hiperbòlic del poema.
Al marge dels nostres encerts eventuals, on el poema segur que es manté sa i estalvi és a la versió original, que incloem en l’edició. Esperem que això sigui una alegria tant per als que coneixen la llengua polonesa com per als que no; com a mínim, ajudarà a prendre consciència de les maniobres que hi ha darrere d’un text imprès, que vol dir aprendre a llegir més i millor.