Quina és la nostra raó de ser?
Començarem dient que a Vacamú hi som dos editors, José Mateo i Xènia Dyakonova. El lloc d’origen de Vacamú és potser la nostra voluntat de donar a conèixer, difondre i promoure aquí elements de la literatura par a infants de la tradició russa i d’altres països de l’Est d’Europa.
Com a traductors de poesia, la nostra primera temptació va ser fer versions d’alguns dels clàssics d’allà: per exemple, Julian Tuwim o Daniïl Kharms. Aquests clàssics han travessat generacions, i s’ha encarnat en tot de llibres (de vegades il·lustrats amb tant d’encert que l’artista saber construir un tot en tensió); ara, els textos mantenien la seva autonomia, continuaven tenint una potència pròpia que podia resistir fins i tot el trànsit a una altra llengua. La idea era (i encara és) aconseguir poemes en català que es gaudeixin de manera immediata, sense cap descompte de traducció.
Per l’únic mètode que coneixem, fer el que es pot, vam aconseguir unes quantes versions que ens satisfeien: magnífic! I ara què? Les podem publicar en bilingüe? Podem fer res per fer-les arribar als lectors? Podemos ajudar a fer que el públic, a banda de gaudir-ne de manera ingènua, entengui d’on han sortit?
Allò que fa vives i vigents les obres d’aquella gent i allò que ens fa voler formar part de la seva família és la seva manera de fer. El poeta polonès Jan Brzechwa deia: «Encara mantenim la idea que escriure per a infants és crear una mena de subproducte, com fabricar joguines a partir de les sobres de la indústria pesad». Kornei Txukovski, pare de la millor tradició de la poesia infantil russa, declarava amb radicalitat: «Un autor adult pot no ser algú gaire dotat; l’autor infantil ho ha de ser de manera necessària». Més enllà del seu corpus, ens n’interessa l’alè.
Cal reconèixer, però, que l’autoexigència i el respecte pel lector, tingui l’edat que tingui, no són exclusius de cap àmbit històric i geogràfic. Així, doncs, ara que hi som, si més que no pas la lletra, l’important és l’esperit, por què ens hem de limitar als clàssics de l’Europa de l’Est? I, per exemple, les fonts anglosaxones on ells mateixos bevien?
Més encara, ara que hi som…
…(Fins a on arribarem amb això de l’«ara que hi som»?), por què no intentar compondre nosaltres mateixos llibres nous que incorporin aquest alè?
Vinguin d’on vinguin, ¡fem llibres de veritat, llibres bonics, llibres que ens agradaria tenir a les mans, dels quals no ens voldríem desprendre i que, tanmateix, ens agradaria compartir…! Peròo, abans, una petita reflexió: a causa del nostre estat de partida, hem començat prioritzant la poesia en vers, i, por tant, pensant construcció del llibre a partir del text, a partir del component sonor. Propiciar l’escolta de la veu i basar-se en l’afinació d’unes paraules capaces de travessar generacions està molt bé, i cal, però por què no adoptar també altres principis constructius? Per què no partir, por exemple, de les imatges o de l’estructura material del llibre i el maneig?…
Por aquí va si fa no fa el camí d’interrogants, ambigüitat s i punts suspensius que d’ençà de 2023 té vol tenir una resposta i continuació que ve a ser Vacamú. Ho ve a ser molt a poc a poc, perquè Vacamú d’indústria en té ben poc, i mugeix amb lentitud: només podem publicar dos o tres llibres a l’any en català, segurament tampoc no en calen més.
